La paradoxa d’escriure teatre és que lluites en soledat per obrir la teva ànima i fer l’obra més sincera i personal possible per després deixar-la en mans d’un grup de persones, amb les seves trajectòries biogràfiques concretes i intransferibles, que t’apartaran a puntades de peu si cal per fer-la seva.

O com deia George Sanders a All about Eve: “El pitjor dels actors és que es pensen que ells mateixos s’han inventat el que diuen a escena.”

I precisament és aquesta, per mi, la bellesa de fer teatre: de quina manera ens obliga a compartir la nostra intimitat.

No trobo gaire sentit a un procés creatiu on el text dramatúrgic vagi per una banda i la feina de direcció d’actors i posada en escena per una altra, com compartiments estancs que ballen junts des de la distància, prou protegits per no afectar-se, prou respectuosos per no posar-se en risc.

Hi ha tantes maneres de fer teatre com muntatges, però la meva experiència m’ha confirmat que només el procés creatiu és transformador en profunditat quan et permets qüestionar el que fas, com ho fas i des d’on ho fas. Moltes vegades són la vanitat o l’ego el que ens porten a creure que el que hem de dir és prou important per ser escoltat; així i tot, precisament, és només quan transcendim aquests motors que podem connectar amb els altres, que perdem possessió de la nostra pròpia obra.

La meva proposta és molt senzilla:

Posem els nostres textos en mans d’actors i actrius per descobrir què invoquen realment les paraules que hem escrit, i permetem que això faci evolucionar el nostre material. Aprenem a llegir el que ens proposen els autors i les autores anant tan lluny com puguem. Trenquem les fronteres entre escriure teatre i fer teatre. Gaudim de descobrir-nos en els altres i de deixar la possessió, que no és una altra cosa que desconfiança, fora de la sala d’assaig.